El Jazz i la música clàssica: Una simbiosi perfecte

Ja des de principis segle XX la música clàssica s’ha alimentat i enriquit d’altres gèneres i estils musicals. Molts exemples els trobem amb els folklores o músiques popular: a Espanya amb el flamenc, a Argentina amb el tango, a Estats Units amb el Jazz … És aquesta última relació la que podrem gaudir aquesta nit.

Generalment el jazz i la música culta han estat considerats com dos pols oposats dins l’esfera musical emparant-se en paràmetres tals com: el seu origen popular, la improvisació, les seves estructures harmòniques i rítmiques… No obstant això, des de els inicis del jazz (que inclou estils precedents como el ragtime) ha existit un intercanvi de procediments amb els compositors de música “culta” que han enriquit ambdós llenguatges.

Malgrat l’anteriorment esmentat, s’ha de tenir en comte que moltes vegades la utilització del jazz i el folklore que en fan els compositors clàssics ve més per una atracció per l'exòtic.

Si anem als inicis d’aquesta relació, a la dècada dels anys 20 del segle passat, és quan apareix un veritable intent de fusionar jazz i música clàssica en el que és va anomenar jazz simfònic. Sens dubte el compositor més important en aquest sentit és George Gershwin (1898-1937) qui va inaugurar el gènere amb l’òpera Blue Monday (1922) i van seguir obres com el Rhapsody in blue (1924) que sentirem aquesta nit i sobretot la òpera Porgy and Bess (1935) considerada la culminació d’aquest estil.

Al pol oposat trobem Claude Bolling (1930-2020) intèrpret i compositor de jazz conegut per les seves suites (recordem que és un esquema de la música clàssica) amb llenguatge jazzístic però per instrumentistes clàssics. Entre aquestes cal destacar la suite per flauta, que escoltarem també avui, escrita i estrenada per al gran flautista Jean-Pierre Rampal.
Considerada d’un gran virtuosisme per l’intèrpret de flauta consta de varis moviments imitant l’estil de les suites barroques on hi podem apreciar la simbiosis de l’elegància barroca amb el swing més modern.
Rarament s’interpreta per la dificultat tècnica del solista.